Igualada
Igualada neix al voltant de l’any mil, al marge esquerre del riu Anoia, que dóna nom a la comarca. El nom d’Igualada prové del llatí aqualata, que ve a significar on el riu s’eixampla, un riu que al llarg de la història ha estat ben aprofitat per proveir la indústria adobera o d’energia hidràulica els molins.
El seu emplaçament, al bell mig de la conca, en un terreny pla envoltat de muntanyes, ha condicionat la fesomia de la ciutat d’Igualada. La ciutat neix com a punt neuràlgic dins del castell d’Òdena, en un encreuament de camins, en especial un que la travessa de nord a sud, que del camp de Tarragona comunicaria amb els Pirineus -que segurament aprofitaria una ruta de transhumància- i el que la travessa d’est a oest, unint Barcelona i Lleida, camí que seguiria un ramal de la via Augusta romana, sempre resguardada per l’orografia muntanyosa dels voltants i les seves poblacions veïnes. Un lloc de trobada natural també per a la pagesia que va afavorir l’intercanvi i venda de mercaderies.
El primer indici de construcció que tenim de la vila és l’edificació d’una capella el 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059. Tal com hem dit de la seva ubicació al pla, la Igualada medieval neix i creix com una vila envoltada de muralles, sense castell, característica tan pròpia de les poblacions que té als seus voltants. L’any 1381 Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona i queda sota la tutela de la ciutat de Barcelona i s’hi equipara en drets, llibertats i prerrogatives. La Igualada antiga és, doncs, un recinte emmurallat de petits i tortuosos carrers a l’entorn d’una església, Santa Maria. No serà fins les darreries del segle XVIII i especialment arran dels plans d’urbanisme del segle XIX quan Igualada comença a créixer amb un traçat ortogonal de carrers; d’aquest creixement en fou un factor determinant l’arribada del ferrocarril.
El següent salt urbanitzador i definitiu vindria donat pel desplaçament de l’antiga carretera N-II (la Rambla) a la part nord de la ciutat, edificant-se la part alta de la ciutat o Poble Sec, a partir de via del ferrocarril (Passeig), una expansió econòmica espectacular, en què les indústries de teixits esdevenen les més importants de Catalunya, com també les adoberies de pells, que es mecanitzen i es converteixen en el primer centre productor de la península. Gradualment sorgeixen les primeres indústries de gènere de punt, que assoleixen una importància cabdal a nivell nacional. Entre els anys 1800 i 1900, la població es duplica fins arribar als 10.486 habitants. A l’any 2005, la població supera els 37.000 habitants, en un terme municipal de vuit quilòmetres quadrats.
La història, com a tot arreu, ha deixat la seva empremta a la ciutat unes vegades amb més força que d’altres. Del seu passat medieval en resten bàsicament dos portals de la muralla, la plaça Vella i un carreró. Els exponents més significatius de la seva arquitectura corresponen als corrents eclèctic, modernista i noucentista. Són plasmacions molt estretament lligades a l’època d’esplendor que es va viure entre final del segle XIX i els anys 20 de la centúria següent, conseqüència de la importància que prengueren dos tipus d’indústria de forta implantació a la nostra ciutat, la indústria tèxtil i la indústria adobera. De la primera tan sols en resten uns pocs edificis que s’han reutilitzat amb d’altres funcions (biblioteca, museu, habitatges...) i algunes xemeneies; de la segona, la indústria adobera, a part de mantenir algunes edificacions la seva activitat, en resten exemples de vertadera arqueologia industrial (el rec i l’exposició museogràfica de Cal Granotes).
La Igualada contemporània centra el seu interès per l’urbanisme. S’han projectat grans espais de lleure com la plaça de Cal Font i el parc de l’Estació i es continua en la línia de rehabilitar antics edificis fabrils i de serveis (la Igualadina Cotonera i l’Escorxador) per a donar-hi cabuda a noves utilitats.
El seu emplaçament, al bell mig de la conca, en un terreny pla envoltat de muntanyes, ha condicionat la fesomia de la ciutat d’Igualada. La ciutat neix com a punt neuràlgic dins del castell d’Òdena, en un encreuament de camins, en especial un que la travessa de nord a sud, que del camp de Tarragona comunicaria amb els Pirineus -que segurament aprofitaria una ruta de transhumància- i el que la travessa d’est a oest, unint Barcelona i Lleida, camí que seguiria un ramal de la via Augusta romana, sempre resguardada per l’orografia muntanyosa dels voltants i les seves poblacions veïnes. Un lloc de trobada natural també per a la pagesia que va afavorir l’intercanvi i venda de mercaderies.
El primer indici de construcció que tenim de la vila és l’edificació d’una capella el 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059. Tal com hem dit de la seva ubicació al pla, la Igualada medieval neix i creix com una vila envoltada de muralles, sense castell, característica tan pròpia de les poblacions que té als seus voltants. L’any 1381 Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona i queda sota la tutela de la ciutat de Barcelona i s’hi equipara en drets, llibertats i prerrogatives. La Igualada antiga és, doncs, un recinte emmurallat de petits i tortuosos carrers a l’entorn d’una església, Santa Maria. No serà fins les darreries del segle XVIII i especialment arran dels plans d’urbanisme del segle XIX quan Igualada comença a créixer amb un traçat ortogonal de carrers; d’aquest creixement en fou un factor determinant l’arribada del ferrocarril.
El següent salt urbanitzador i definitiu vindria donat pel desplaçament de l’antiga carretera N-II (la Rambla) a la part nord de la ciutat, edificant-se la part alta de la ciutat o Poble Sec, a partir de via del ferrocarril (Passeig), una expansió econòmica espectacular, en què les indústries de teixits esdevenen les més importants de Catalunya, com també les adoberies de pells, que es mecanitzen i es converteixen en el primer centre productor de la península. Gradualment sorgeixen les primeres indústries de gènere de punt, que assoleixen una importància cabdal a nivell nacional. Entre els anys 1800 i 1900, la població es duplica fins arribar als 10.486 habitants. A l’any 2005, la població supera els 37.000 habitants, en un terme municipal de vuit quilòmetres quadrats.
La història, com a tot arreu, ha deixat la seva empremta a la ciutat unes vegades amb més força que d’altres. Del seu passat medieval en resten bàsicament dos portals de la muralla, la plaça Vella i un carreró. Els exponents més significatius de la seva arquitectura corresponen als corrents eclèctic, modernista i noucentista. Són plasmacions molt estretament lligades a l’època d’esplendor que es va viure entre final del segle XIX i els anys 20 de la centúria següent, conseqüència de la importància que prengueren dos tipus d’indústria de forta implantació a la nostra ciutat, la indústria tèxtil i la indústria adobera. De la primera tan sols en resten uns pocs edificis que s’han reutilitzat amb d’altres funcions (biblioteca, museu, habitatges...) i algunes xemeneies; de la segona, la indústria adobera, a part de mantenir algunes edificacions la seva activitat, en resten exemples de vertadera arqueologia industrial (el rec i l’exposició museogràfica de Cal Granotes).
La Igualada contemporània centra el seu interès per l’urbanisme. S’han projectat grans espais de lleure com la plaça de Cal Font i el parc de l’Estació i es continua en la línia de rehabilitar antics edificis fabrils i de serveis (la Igualadina Cotonera i l’Escorxador) per a donar-hi cabuda a noves utilitats.
Descarregar en PDF 
Enviar per correuQuadern de Viatge
Quadern Buit
Agenda
Events propers
MARATÓ PER LA POBRESA
8 mai 13:29
- 28 mai 00:00
Minerals del Futur
15 mai 16:00
- 24 jun 21:00
