Ódena

Òdena, al bell mig de la conca que porta el seu nom, és una població amb una denominació que vol dir terra molla, la riberenca, la reblanida per les aigües. Encara que avui sembli estrany i ens costi d’entendre-ho, el seu origen fou realment així, ja que es va formar a l’entorn d’un gran mar interior d’aigua salada.

Degut al plegament que va provocar l’aparició dels Pirineus, el mar que ocupava aquesta zona central de Catalunya va quedar tancat i es va convertir en un gran llac salat. Així després de lents processos d’evaporació i precipitació, ara fa entre 56,5 i 35,4 milions d’anys, van aparèixer capes de sals i de guixos. Encara ens sembla veure sota una posta de sol tropical, creuant les càlides i transparents aigües marines, els grups de taurons, o famílies de manatís que, indiferents a la nostra mirada, juguen alegres fent saltar l’escuma gaudint d’un aigua temperada, a la vora d’una costa escarpada plena de crancs, estrelles de mar i de barreres de corall on de nit es refugien els eriçons que refan el camí tot retornant a casa, sota la mirada protectora de grans palmerars.

La realitat actual és una altra i d’aquell passat ens resten les carenes blanques de guixos i a les parts més fondes, les margues, unes roques argiloses entre grises i blaves, que no són res més que els fons marins, els llots que hi havia a les parts més fondes del mar; enmig apareixen restes de la vida marina que no va subsistir: dents de tauró, crancs, eriçons...

Òdena, terra de guix i ciment, esvoranc de les pedreres a la vora del torrent..., així la defineix en un poema Salvador Perarnau, entrellaçant definitivament dues paraules, guix i aigua, eternes companyes de viatge d’aquestes terres del centre de Catalunya.